1. Com es fabrica la gespa sintètica
T'has preguntat mai com un simple plàstic es converteix en una gespa preciosa? Tot comença amb grànuls de plàstic blanc que fan de material base i que es combinen amb grànuls verds que contenen els colors, estabilitzadors UV i additius.
L'equip fon el plàstic i l'extrudeix a través d'una placa d'acer perforada. Els filaments surten de la placa cap a una cubeta d'aigua que solidifica la barreja. Una màquina estira els filaments a través d'una gran politja i els manté separats mentre passen a l'estació següent. Uns corrons estiren els fils fins que són tan fins com l'herba de veritat. Les bobines contenen els fils de gespa sintètica. Un cop plena una bobina, s'entrelliguen fils de diferents colors per formar fils sintètics múltiples. Perquè el fil no s'afluixi, passa per unes guies mentre s'enrotlla al voltant d'una bobina gegant.
El teixit de malla es fon amb la làmina sintètica mentre el fil sintètic viatja per un tub fins a una màquina de tufting. Aquesta màquina és com una màquina de cosir gegant i té més de 200 agulles per enganxar el fil a la làmina.
Mentre es fa el floc, unes petites fulles en tallen els extrems perquè el fil sembli brins d'herba. El suport passa a un corró de recobriment que recull l'adhesiu per aplicar-lo al suport de la gespa.
L'adhesiu s'asseca tant a l'aire lliure com en un espai tancat. Quan la gespa surt de l'assecat, unes agulles calentes hi fan forats per al drenatge.
Després de passar per diversos punts d'inspecció, com la mesura de la longitud de la fibra i petits retalls, la gespa es col·loca en un dispositiu que simula els tacs de futbol per comprovar-ne la durabilitat.
Aquest vídeo complet del popular programa de Discovery Channel "How It's Made" (Com es fabrica) també et mostra cada pas del procés de fabricació de la gespa sintètica:
2. De què està feta la gespa sintètica
Al llarg d'anys de recerca i desenvolupament, la gespa sintètica s'ha anat modificant fins a convertir-se en el que avui coneixem com a gespa sintètica de "tercera generació", segons el Synthetic Turf Council.
Gràcies a aquesta evolució constant, la gespa sintètica s'ha convertit en el material d'alta qualitat que coneixem avui per a la majoria d'instal·lacions paisatgístiques.
La fulla verda de la gespa sintètica és de polietilè, un plàstic comú que es troba en articles com ampolles i bosses de plàstic. El polietilè es presenta en forma de grànuls sòlids i s'escalfa juntament amb el color i els additius resistents als raigs UV.
La capa de palla de la gespa sintètica és de polipropilè, polietilè o niló. Aquesta capa dona a la gespa un suport addicional i ajuda les fulles a recuperar-se.
Les fulles de gespa sintètica s'insereixen al suport en fileres mitjançant una màquina de tufting, que és bàsicament una enorme màquina de cosir amb centenars d'agulles. Aquesta màquina dona als brins i a la palla una subjecció més segura, cosa que també n'augmenta la vida útil i la durabilitat.
3. La història de la gespa sintètica
El que va començar als anys 50 com a part d'una solució per millorar la forma física dels joves dels barris pobres va acabar convertint-se en tota una indústria dedicada a la producció de gespa sintètica.
El Laboratori d'Instal·lacions Educatives de la Fundació Ford, juntament amb Monsanto Industries i Chemstrand, va fomentar l'ús de moquetes de fibra sintètica a les escoles. Del 1962 al 1966, The Creative Group, l'organització de recerca de Chemstrand, va provar superfícies de moqueta de gespa sintètica per comprovar-ne la inflamabilitat, el drenatge i la resistència a l'aigua, així com la durabilitat davant la tracció dels peus.
La primera gran instal·lació de gespa sintètica va tenir lloc el 1964 a l'escola Moses Brown de Providence, Rhode Island. La gespa es va anomenar "Chemgrass".
El 1965, l'Astrodome de Houston necessitava urgentment un terreny de joc consistent, ja que les condicions no permetien que hi creixés herba natural. En lloc de cobrir sovint el camp amb pintura verda entre la brutícia i les clapes d'herba, el promotor de l'Astrodome, el jutge Hofheinz, va consultar Monsanto sobre la instal·lació de Chemgrass.
L'equip de beisbol de les Grans Lligues Houston Astros va començar la temporada del 1966 llançant i fent home runs sobre Chemgrass, rebatejada formalment com a "Astroturf", el nom que avui coneix gran part dels Estats Units. Inventada per James M. Faria i Robert T. Wright, de l'empresa Chemstrand, la primera generació de gespa sintètica Astroturf tenia fibres de niló molt arrissades entreteixides en un suport d'escuma.
El 25 de juliol de 1967 es va concedir oficialment una patent per a la gespa artificial.
Després de l'èxit de l'Astrodome, la Universitat Estatal d'Indiana va instal·lar gespa artificial al primer estadi a l'aire lliure el 1967.
La gespa artificial es va convertir en una superfície d'èxit que va continuar el seu ascens lent però segur al llarg dels anys 70 en estadis esportius dels Estats Units i el Canadà. El Riverfront Stadium de Cincinnati, el Veterans Stadium de Filadèlfia i el Three Rivers Stadium de Pittsburgh van seguir la tendència.
En plena dècada dels 70, la indústria de la gespa artificial va seguir la moda de les catifes shag i va introduir la "gespa shag". Els fils més llargs es feien d'un polipropilè més suau, molt més agradable que el seu predecessor de primera generació. Esports com l'hoquei herba es van beneficiar d'aquesta superfície, però el futbol va quedar en segon pla per la reacció de la pilota sobre la gespa.
A mitjan anys 90, la gespa artificial de tercera generació incorporava una fibra de polietilè molt més tova. Aquesta és la gespa que trobaràs avui en qualsevol jardí residencial, comercial o esportiu. La gespa sintètica de tercera generació també té fibres més llargues i més separades, així com una "palla" o fil d'herba seca situada entre les fulles i el suport. Per aconseguir una forma, una funció i una estabilitat ideals, el farciment s'escampa per tota la gespa per donar més confort i, alhora, una tracció adequada per als peus.
4. Com es va fer famosa la gespa artificial
La gespa artificial va captar l'atenció dels Estats Units després que Astroturf instal·lés la primera generació d'herba sintètica al camp de beisbol de l'Astrodome de Houston el 1966. Aquesta instal·lació va crear un precedent per a molts camps esportius d'Amèrica que, d'altra manera, no podrien mantenir herba natural.
Entre alts i baixos d'atenció mediàtica i moltes modificacions del producte, la gespa artificial de segona i tercera generació es va convertir en un element bàsic per a la FIFA a la Copa del Món de 2010 a Sud-àfrica. A més d'arrelar en els jardins dels propietaris nord-americans, la gespa sintètica ha substituït diverses vegades la famosa catifa vermella de Hollywood, com als Teen Choice Awards, als Grammy Llatins i en altres grans festes de Hollywood, per fomentar l'estil de vida "go green" arreu.
Denier: què significa i per què és important
Per definició, el denier d'una gespa mesura la densitat de les seves fibres. Segons la definició del Merriam-Webster, el denier és una unitat de finor del fil igual a la finor d'un fil que pesa un gram per cada 9.000 metres.
Pes de fibra: què és i què significa
El pes de fibra ve determinat pel pes de les fibres del producte i no inclou el pes del suport. De vegades pot determinar quant val un producte, segons la quantitat. El més habitual és pensar que com més alt és el pes de fibra, més car és el producte.
Índex de drenatge: per què importa i com ajuda
Els sistemes de drenatge estan dissenyats principalment perquè l'aigua es filtri a través de la base de la gespa i drenï a través de la capa base cap al nivell freàtic. La majoria de bases de gespa sintètica estan perforades amb forats d'aproximadament ½ centímetre de diàmetre i poden drenar a un ritme de més de 30 polzades per hora per iarda quadrada.
Excepte la majoria de greens de golf sintètics, gairebé tota la gespa paisatgística està perforada i permet un drenatge fàcil. Un bon sistema de drenatge no només facilita la neteja, sinó que també ajuda a evitar l'acumulació d'espores i bacteris dins la gespa sintètica.